Avui fotrem una d’aquelles mariconades que et fan sentir el puto Ferran Adrià, quan realment tampoc és que siguin tan difícils de fer! Un milfulls! Apunta, va.
- Agafa patates, pela-les intentant tardar menys d’una setmana, i talla-les en rodanxes finíssimes. No fines, FINÍSSIMES. Si no te’n veus capaç, compra’t una puta mandolina, però després no em diguis que tu també sents la cuina, bastard.
- Per una altra banda, la botifarra. Hi queda bé tan la negra com la del perol. Escalda-la, treu-li la pell, i la desmenuces amb les mans. Amb les mans, òbviament netes, marrano.
- Vinga, safata de forn amb llard, i comences a cardar un fons amb les putes patates. Ja veuràs que te’n calen la hòstia, així que paciència. I ara, a sobre, botifarra. I si tens julivert o alguna collonada d’aquestes, també cap a dins. Formatge? Fot-li. I al final, patata, i tornem a començar. Com una puta lasanya, vaja. A dalt si vols, hi fots formatge de gratinar, o algo.
- Vinga, ho cardes al forn camí d’hora i mitja a temperatura mitja -ves-ho mirant cony, punxa amb el pal que sempre et dic-, i a jalar.
Una cosa molt important dels milfulls és que realment en tingui mil. Tothom sap que els nou-cents setanta-tres fulls no valen una puta merda.
