El carpaccio, un dels millors llegats que ens va deixar aquest home, costa poc de fotre, i menys de jalar. Aprèn-ne d’una puta vegada!
- Com que fotrem carpaccio de tonyina, hauràs de comprar tonyina. Si el fotessis de vedella, no hauries de comprar tonyina. Sembla evident, però ens coneixem.
- Compres un puto llom del bitxo aquest d’un mig quilo si fa no fot, i el cardes un cop net, al congelador. Com si fos el puto Walt Disney. Fins l’endemà, no en menges, ves per on.
- Ara es tracta de dues coses: tenir un ganivet de puta mare -res d’aquella merda de col·lecció que vas fotre amb Mundo Deportivo!-, i una punteria suficient per tallar trossos fins de collons sense deixar-t’hi els dits. Demana ajuda a un adult, o a algú que no sigui cego.
- Fots un cony de vinagreta amb oli, quatre herbes -gespa no-, pebre i gotes de llimona.
- Ara només es tracta de col·locar el trossos que has parit -que espero, sigui decents-, i cardar-li la vinagreta per sobre -perquè polles es diu vinagreta, si no porta vinagre??-
- Ho tapes amb paper film, ho cardes a la nevera fins hora abans de menjar, i ho decores amb ruca. Si no saps què és la ruca, aquí t’ho explico.
Amb el de vedella és molt típica cardar-hi parmesà. En aquest no tant, però aquell puto formatge és tant refotudament bo que jo de tu li cardaria igualment. Hasta a la puta Nocilla li queda bé el parmesà. Joder, amb el parmesà. És l’Antònio dels formatges.
