La recepta d’avui està pensada perquè un puto tarugo qualsevol pugui penjar-se la medalla i dir que ha cuinat pop, per més que com que molt mèrit no acabi de tenir.
- Ves a comprar pop, però a diferència de la gent experta i ben parida, compra’l ja cuit. Eh, que si el saps coure millor, però sabent el que sé de tu, et dono aquesta opció. Serà el nostre secret, tranquil.
- El fots per allà sobre el marbre -NETEJA’L ABANS, CERDO!-, i et fots a pelar patates. Les talles a rodanxes, que no anem a cardar pas patates fregides.
- Una mica de sofregit amb ceba i tal i qual, les patates a sobre, i cobert amb aigua. En un quart estaran fetes.
- Ara a pel pop. El fill de puta aquest a vegades costa de tallar, així que millor que tinguis unes tisores ben bones, i no la merda aquella que vas comprar al xino. Els trossos, directes a una graella i fins que cardin bona pinta.
- Serveixes les patates, el puto bitxo aquest a sobre i una mica d’all-i-oli, o picada d’all i julivert, O ALGO; i nyaca, a degustar el teu puto pop a la brasa.
És tan bo com el pop a la gallega? HOME, PUES NO. Però no perquè el pop a brasa sigui dolent, eh? És de puta mare, però el pop a la gallega és el més similar a que un puto àngel t’acaricïi el ramet del cul.
