Cuba ens ha demostrat dues coses que no podem oblidar: que en el comunisme no tot és tant ben parit com sembla; i que amb arròs i un pot de tomàquet pots cardar un plat de puta mare.
- Aniré al gra: si no saps fer un puto arròs a la cubana, probablement siguis curt de gambals. Així que al loro que t’hi jugues molt.
- Bull el puto arròs. L’arròs que sigui blanc, res de merdes d’aquelles integrals que no es couen ni per Déu. Arròs de tota la puta vida, joder, prou mariconades. Sal, llorer i aquelles hòsties, que no n’hi faltin.
- Mentre es cou, fots el cony de salsa: alls petits i ceba a sofregir, amb compte de cremar-ho com fots amb tot. En acabat, tomàquet, un raig -petit- de vi, i a remenar.
- Quan l’arròs estigui, l’escorres i en cardes muntanyes. Si ho fots amb els greps, neteja’t abans les mans, tros de guarro.
- Cardes la salsa sobre de la muntanya d’arròs i el més important: HI POSES A SOBRE UN PUTO OU FERRAT BEN FET. QUE AVUI DIA NI EL MISMÍSSIM SANT MATEU SAP CARDAR UN OU COM TOCA, JODER, I NO COSTA TANT.
- Ja t’ho pots fotre.
Tu a mi em deixes triar entre un arròs a la cubana i un arròs negre, i evidentment et dic que l’arròs a la cubana te’l fotis pel cul, però el cas és també m’agrada molt aquest.
PD: Tècnicament hi va un plàtan fregit, però a mi em carda mania. Si vull un plàtano, me’l cardo de postres. Però vaja, que en teoria hi va.
