L’aliment més pudent del planeta i el crustaci més lleig del mar s’uneixen en una recepta que, sorprenentment, és bona de collons
- Comença per la part més puta de la recepta: bullir el puto bròquil. No t’oblidis que el bròquil, el puto mini bonsai aquest de color verd que es cultiva sempre menys quan carda calor -bueno, el normal-, no es pot cuinar sense tenir una bona màscara antigasos aprop.
- Un cop la cosa aquesta hagi bullit, que sempre són vuit-deu minuts, la refredes i et poses a pelar llagostins. Sí, de moment tot és una tocada de pebrots descomunal.
- Anem, ara que ja has pelat les cigales de cinc en cinc les cardes a la paella, al wok, o a on polles saltegis tu les coses. Algun dia t’explicaré què va millor , però avui em fot mandra. Va, raig d’oli i que donin voltes. Per cert, un parell d’alls laminats no hi faran cap nosa.
- Quan tingui el primer coloret, bròquil cap a dins, com era d’esperar. O com era d’esperar d’algú que sap cuinar, es clar.
- Ara li fots un raig de salsa de soja. OJO QUE NO ENS CARDEM UNA SOPA DE SOJA EH? Un punt.
- Dos minuts i llestos. Puta mare.
El bròquil fa mala olor, sí, però també en fa en Messi quan acaba els partits i bé que l’estimes a ell.