Un pastís de patata és com un pastís normal, però per a tristos. I és una recepta bastant fàcil.
- Bull les patates sense pelar -però netes!- en una olla grossa. Ben bé fins que quedin mig desfetes. Un cop fredes les peles i les aixafes a cops de forquilla o amb un estri més modern, que estem al puto segle XXI. Et pots ajudar al amb una mica de mantega si no te n’ensurts.
- Quan estiguis recuperat d’aquest esforç titànic, poses ceba xica a daurar. Un cop tingui color, li poses algo de carn picada i de cansalada a tires a mode de companyia. Ja saps que a la cuina com en l’amor, la companyia sempre és d’agraïr.
- Ah, no t’oblidis de fotre sal i tal i cual a la sal, i de les herbetes de sempre. Si no, quedarà sosso, i per sosso ja et tenim a tu. Va, un cop preparat, anem a muntar-ho tot.
- Es tracta de fotre paper film en una safata de forn, i anar cardant capes: ara una de patata, ara una carn; ara una de carn, ara una de patata. Ets una mica curtot, però no crec que arribis a descontar-te. Un cop tingui el gruix desitjat -MOERA’T, PUTO GORDO-, t’ajudes del film per enrotllar-ho, evidentment evitant que en quedi a dins. (*)
- Què? Ja tens el rollo fet? Doncs hi fots una beixamel per sobre, formatge i un parell de trossos de mantega, i al forn que es gratini. PUM.
Hi qui en diu braç de gitano d’aquest tipus de pastís, però jo no me la jugo que aquesta gent gasta molt mala llet i encara en vindran a saltar les dents.
(*) Tu, que si t’ha de dur molta feina ho cardes sobre la safata, o en motllos com en la foto, i a tomar pel cul, eh?
