Al meu Antònio li encantava menjar conill. Si a més es tractava de conill amb bolets, ni t’explico.
- Agafa el puto conill, salpebra’l i carda’l en una cassola d’aquelles ben parides junt amb llorer, pastanaga, unes putes cebes, farigola i algun all.
- Passats 20 minuts, carda-hi tomàquet triturat -ojalà algun dia te’l féssis tu mateix, joder, quina pena tot-, i una mica de vi – si encara te’n queda del cap de setmana, borratxo-.
- Un cop reduït, treu el conill i passa el sofregit dels pebrots aquell pel puto xino. Oju no em siguis tant burro d’intentar fer-lo amb la puta farigola i el llorer a dintre, tarugo, treu-ho abans o et costarà la hòstia.
- Salteja els bolets en algun altre collons de paella -AMB UNA MICA DE GRÀCIA, POSA-HI UNA MICA D’IL·LUSIÓ PER VARIAR-. Afegeix-ho a la primera cassola perquè cogui al costat del conill i de la crema que acabes de parir. En uns 15 putos minuts hauries de tenir un conill amb bolets de llepar-se’n els dits. Els teus, i els del veí i tot. .
Hi ha gent que no menja conill perquè són animals bufons. Ojo, no parlo dels vegetarians eh? Parlo de gent que et pot cascar quatre quilos de vedella a la setmana, però diuen no a un conill amb bolets perquè pobrets són tant monooos. Me cago en Déu, i després diuen que l’important és a l’interior. Pobres vaques.
