La sopa de ceba és el Renault Twingo de les sopes. Quan no hi ha calés per res més un l’accepta, però mai ha estat la primera opció de ningú.
- Compra cebes. No podràs fotre mai una sopa de ceba si no en tens. Un cop comprades, les talles a juliana, és a dir, fines. I sense restos de dit, a poder ser.
- Ara fot un bon taco de mantega en alguna paella que tinguis. Ojo, mantega de barra eh? o la puta merda de margarina que compres per fer-te els bikinis. A foc lent, va.
- Afegeix la ceba, i daura-la mica en mica. Ojo no la cremis, tarugo.
- Ara és moment de fotre-hi brou, de tenir-ne; compra vedella bona dels nostres pagesos! O directament aigua amb alguna pastilla xunga d’Avecrem o similar. Si és lo primer collonut, si és lo següent, doncs què hi farem la vida és molt dura, pitjor seria ser de Ciutadans.
- Salpebres, ho deixes coure vint minuts i hi cardes unes lleques de pa torrat a sobre. S’hi posa pa torrat perquè encara sembli un plat més miserable. Si vols hi pots cardar formatge i gratinar-ho, però això voldrà dir que tan pobre no ets, farsant.
Ser pobre és una puta merda, però té una cosa interessant: et torna més ingeniós. Si no tens calés, amb una mica d’imaginació pots arribar a fotre una sopa amb tres putes cebes i mig litro d’aigua. En canvi, si ets un cony de filldepapà, el dia que no et surtin set llagostes i mig quilo de caviar a la nevera no sabràs què polles berenar.
