Amanida caprese: la que agrada a casi tothom

Si els pantalons només t’entren pel cap, potser és que ha arribat el moment de menjar millor, no creus? O d’això o de comprar-se’n uns de nous, vaya

L'amanida caprese agrada a tot Cristo. Més o menys, vaya.
L’amanida caprese agrada a tot Cristo. Més o menys, vaya.
  1. Compra uns bons tomàquets. Bons i, important, que no siguin dels de sucar, pallús. En necessites dels cor de bou o dels tipus Montserrat. Són cars, però no em siguis garrepa… gasta-te’ls, joder. Que millor gastar en tomàquets que en drogues.
  2. Treu-los la puta merda aquella de la punta, i talla’ls a rodanxes. En acabat, conta’t els dits, i si no en falta cap, fes via cap al punt 3.
  3. Temps per la mozzarella. És un puto formatge que els italians carden fins a la sopa. L’has de tallar igual que els putos tomàquets.
  4. A VEURE GORDO, SI TE’L CARDES ARA A TROSSETS, PUES VAJA QUINA PUTA MERDA D’AMANIDA FOTREM!! ESPERA’T UNA MICA, CONY! VA!
  5. Què? Tallat? Doncs ara a muntar el plat. Ja ho veus, com a la foto: una cosa, l’altra, una cosa, l’altra. A no ser que siguis daltònic -o més aviat, gilipolles-, no té massa complicació.
  6. Col·loca-hi alfàbrega en fulla, i amaneix-ho amb sal, pebre, i un oli de putíssima mare. NO, EL DE FREGIR PATATES, NO. De putíssima mare de debò. I pam! A devorar la teva amanida caprese .

Menjant una bona amanida caprese ja veuràs com els pantalons t’entren. BUEN, SEMPRE I QUAN DESPRÉS NO ET CARDIS QUATRE PUTOS COULANTS DE POSTRE, ES CLAR.

No cardis el camp sense mirar...

All articles loaded
No more articles to load

Digues algo, per l'amor de Déu

Sempre al dia del que pasa a ca la iaia