Hi ha plats que mai passen de moda. I de fet, si mai hi passen jo m’ho passaré per la figa, perquè els seguiré fent. Com aquest.
- Has de posar en una paella ben plena d’oli un cony d’alls i reservar-lo. L’oli. Els alls no. Tira’ls. O millor, menja-te’ls al matí, que fan baixar la presió si vols, però ara no fan més falta.
- A part, bull aigua per escaldar el bacallà. Un dia et vaig ensenyar a fer una puta escaixada, i vaig explicar-te que s’han de dessalar. La collonada aquella aquí també s’ha de fer. Per escaldar-lo, només li has de posar un moment -va, moñas, amb els dits si tens pebrots-. Un cop escaldats, treu-los la pell.
- Bull unes putes patates. Pots fer servir l’aigua d’abans, no malgastis.
- Ara has de xafar el puto bacallà i les patates, AMB ART, AMB PASSIÓ. O si ets un merdes amb un minipimer.
- Posa-hi una mica de llet calenta, SENSE PARAR O LA CAGUES. I quan estigui feta una pasterada bastant fastigoseta. li afegeixes aquell oli d’abans, AMB CUIDADO. La cuina i la pressa juntes: MERDA.
- Ho fots a les safates aquelles típiques -o a on et surti pels ous-, i ho fots a gratinar. Hi ha qui hi posa formatge, però NI PUTA IDEA.
- I ja està.
La gràcia d’aquesta puta recepta està sobretot en descobrir si surt més cara pel cony de bacallà o pel collons de l’oli que es gasta.
