La coca de llardons, tan típica com és de dijous gras no només enrgeixa com el Déu que la va parir, si no que a més és fàcil de fer que t’hi cagues. Qui el va parir al teu pastisser, que n’és de puta ell que la cobra a preu d’or!
- Compra plaques de pasta de full. A qualsevol lloc en tenen, només l’has de buscar. -S’entén que a qualsevol lloc vull dir a qualsevol lloc que venguin menjar. A una perfumeria, no ho crec pas. Però bueno, amb la -.
- Agafa els putos llardons que hagis comprat i esmicola’ls bé. La mida exacte ve a ser la que et roti, però bé, que quedin petitons sí que seria un detall interessant. Per no escanyar-te, com a mínim. Carda’ls per sobre de la pasta, més o menys ben posat.
- Ara, em plegues la puta pasta com si fos un llençol -dic això com si tu n’haguessis plegat mai cap, verge santa quin vago estàs fet-. Si cal un parell de vegades, depenent de la mida, que aquí sí pot importar.
- Temps per apretar i estirar amb el curró. Demostra que no ets una nenassa del tot, carda-li ganes a l’asunto. No paris fins que cardicom a molt mig dit de gruix.
- Ara ve lo car: Ho pintes amb un ou -OJU AMB LES BROMES, PORC-, i hi cardes un munt de pinyons a sobre. Sí, valen un ou ja ho sé, però en porten. Sempre pots vendre’t l’anell de la comunió, si no t’arriba per comprar-ne.
- I ara, sucre PER PARAR UN PUTO TREN. Gaudeix del moment, gordo. -veus com si ets diabètic has de fugir de la coca de llardons cagant hòsties?-
- Ho cardes al puto forn un quartet a 200º -més o menos- i ho deixes refredar.
Ojo als vegeterians, que els llardons no surten dels arbres, precisament!!!
