Un català autèntic es menja les mongetes amb botifarra. Però també és possible que aquest català autèntic n’estigui fins els ous de menjar sempre el mateix i vulgui variar una mica.
- Comença com sempre netejant bé les putes cloïsses que hagis comprat. Ja saps com va això: aigua salada com una aixella amb un toc de vinagre, aquestes putes a dintre, i elles soles s’obriran, tot traient la sorra mentre maleeixen la teva estampa.
- Ara les cardes a una cassola amb una mica d’all, julivert i tomàquet. I remenes. Amb carinyo. Amb carinyo i amb un raig de vi blanc pel mig. I segueixes remenant. Tu centra’t en donar amor a la cassola i en remenar. Remena, remena nena, naanannanananan-nanannananannaestona-nananannananbona-nanannainoséquècollons més.
- Ara m’hi afegeixes les mongetes. És evident que no es poden fer unes mongetes amb cloïsses si no cardes mongetes enlloc. Però tranquil, que aquest és el pas més fàcil, només has d’apuntar bé i deixar-les que facin el seu curs.
- Recupera quatre mongetes de la cassola, les fots en un pot amb quatre i pinyons, i hi passes el túrmix, que en farem una picada -ah, si no hi poses una mica d’aigua també, cagada-.
- Ho afegeixes, i en quan estigui cuit, pues t’ho menges. Fàcil.
Imagino que mentres menges el que acabes de parir aniràs sentint croccreccrac entre les dents. Això és perquè no has netejat bé les cloïsses. Fota’t, maldestre.
