No, parir un bon lluç a la marinera no és gota fàcil, però tampoc va ser-li fàcil fotre’s de peu al primer mono de la història i mira, no anem tots a quatre grapes avui.
- Neteja el peix. Deixa’l ben net. Si creus que no ho has de fer bé cavia de plat, carda’t uns macarrons, però si fas un puto llç a la marinera, que sigui amb el peix ben net, collons.
- Un cop fet això, sala’l, enfarina’l -com et sona aquesta paraula eh, drogadicte?-, i fregeix-lo.
- De mentre, hauràs de cardar un brou amb un puto api, pastanagues, cebes i tal, i espines de peix -o et pensaves que no només servien per donar-li al gat carallot?-. Mitja hora a foc lent, amb cuidado no passar-te, que la cagaríes si no.
- Moment per bullir els ous i pèsols. Jo ho cardo tot a la mateixa olla, perquè polles emburtar més, no?
- Agafa les cloïsses, i assegura’t de que no hi queda un puto resto de sorra -si les cardes en aigua i sal a dojo i li vas fotent llimona han de quedar bé-. El suc, cola’l -COLA’L, QUE LA SORRA ESTÀ AQUÍ!!!- i guarda’l.
- Va anem pel collons de salsa: suc de les almejas, el brou d’abans, el suc del pot d’espàrrecs que has comprat, all, julivert i jo hi cardo algo de vi blanc. El cos i la sang de Crist, no? Pues jo li cardo.
- Espesseix amb farina. Cou-ho 5 minuts així.
- Ja només queda fotre-hi el peix, els ous, els espàrrecs i tota la collonada que has parit a la puta cassola 10 minuts i menjar-t’ho.
Ara casi no es menja peix. Una puta guerra hauíeu d’haver passat.