Algú va donar per suposat que cuinar pasta era algo fàcil, però no. Fotre pasta amb bolonyesa digne és una cosa molt més complexe del que els restaurants merdosos t’han fer creure amb els anys. Te n’ensenyo.
- Bull la pasta. Aviam, la que hi cardis tant me carda. Espaguettis, macarrons, tallarines… el que et surti dels ous. Mentre ho fotis respectant el temps que marca el paquet, a mi com si hi vols fotre els putos galets de Nadal.
- Per a la salsa, el primer que has de fotre és carn picada. Tria si la vols més de porc, de vedella o meitat i meitat. Imagino que això dependrà del dia del mes en què estiguem. La daures una mica en una paella, i li afegeixes quatre alls tallats i ceba picada.
- Ara entra la clau de que el anem a fer avui només quedi acceptable, o directament quedi de putíssima mare: el temps que hi dediquis. Cuinem mica en mica joder, no tinguis pressa. Foc lent. Pensa que cuinàvem lents perquè cuinàvem bé.
- Redueix-hi un got de vi -blanc, del barato mateix-, i me li fots ara ja sí el tomàquet. Ho podries fer amb tomàquet de pot, però mamma mia quina puta vergonya t’hauria de fotre. Ralla quatre tomàquets, per la glòria de Caravaggio!
- Ho deixes allà fent xupi xupi un bon rato més, li dónes el punt de sal que toqui, una puça d’alfàbrega i parmesà per sobre… i un cop el flaire t’emocioni ho fots sobre la pasta que hagis decidit cuinar.
Hi haurà qui dirà que no té mèrit, que això només és pasta bullida amb tomàquet. Però ves per on, seran els mateixos que perdran el cul amb uns putos musclos amb vapor, com si fóssin gaire més complicats de fer. Res, ni cas. Si t’agrada, cap a dins.
