Tenir els pebrots plens és una cosa i tenir els pebrots farcits n’és una altra.
- Crada ceba a fer-se ben de mica en mica. Vols córrer = el teu dinar serà una puta merda. Mai oblidis aquesta premisa.
- Ara afegeix lluç o bacallà desmenussat. M’importa tres parells de polles si hi poses una o altra cosa. Mentre sigui un peix gustós i no l’hagis comprat al puto Mercadona, com si hi cardes sardines. Total t’ho menjaràs tu.
- Fot-hi farina fins que això agafi una consitència com de gargall -és així noi, què vols-. Serà llavors quan AMB MOLT DE COMPTE hi aniràs afegint llet. LLET, no merdes d’aquestes de civada o soja que em demaneu al bar, eh? Llet de tota la puta vida, que em tenir fins els collons ja entre tots plegats.
- Quan tinguis una textura en plan pasta de dents, ho apetres del foc i….
- et fots a fer pebrots. Pebrots del piquillo que hauràs de rostir -sí, o comprar fets, no fos cas que et caigueren els ous al terra-. Afaga una puta cullereta, i fent com si alimentéssis un puto pardal, els vas farcint -o rellenant, com s’ha dit tota la puta vida fins que Pompeu Fabra va començar a donar pel cul-.
- Fot una mica de salsa de formatge -te n’he ensenyat a fotre mil cops, collons busca-la al llibre cagondena-; i ho carden tot al plat, ben emplatat. Si tens temps, gratina-ho, però procura no cremar-te, gamarús.
Aquesta és una recepta ideal per l’estiu, perquè és fresqueta i entra bé, però vaja, que si et fots, no sé, al mig puto febrer, pues té el mateix gust, saps?
