Ara esteu molt ben acostumats però, joder, va haver un temps en aquest cony de país que trobar-te una cosa així a la taula era xauxa. Ens fotíem de gana, i amb qualsevol cosa fèiem un tiberi. Aquelles lliçons de vida poden ser molt útils avui en dia.
- Comença pelant i netejant totes les putes verdures, patates i similars. Ben net, una recepta de pobres no té perquè ser una recepta de guarros.
- Carda en un collons d’olla ben grossa aigua suficient per just cobrir totes les merdes que hi fotrem a dintre, sense passar-se. Sal, oli, i comença el puto espectacle.
- Carda-hi bledes, patates, carxofes… pastanagues… pfff. jo què sé, carda-hi el que et surti dels ous. La diferència entre fer aquesta puta recepta ara o carda seixanta anys és que ara, més o menys pots triar què cony hi fots.
- A mi m’agrada cardar-hi alls rostits. I una puta ceba. L’arròs hi queda bé. Mongetes, les putes mongetes hi queden bé. Les blanques vull dir, però les verdes també. Vaya, que li cardis el que et roti, mentre vigilis que et quedi cuit, a mi com si li vols cardar l’orella del teu puto veí.
- Ho deixes coure un bon rato allagant aigua si cal, i quan estigui… t’ho fots.
Sé que igual pensaràs que les meves indicacions no han estat del tot explícites. Però saps que? QUE A MI LA TEVA OPINIÓ ME LA BUFA BASTANT. Que quan un cuina receptes de pobre, no té més indicació que la puta gana que arrastra. Agraïts que estàvem quan tocava això.
I prou follons tinc ara com perquè em vinguis amb collonades.
