Ara que us heu tornat tots una colla de modernos aneu a fotre el vermut a les terrasses dels bars de pijos. Quins pebrots. Eh, que per mi endavant, però que sapigueu que això ja ho cardàvem jo i l’Antònio abans de que tons pares sortissin de l’ou.
- Per fotre el vermut correctament cal… comprar vermut. També el podries robar, però fa lleig, i amb els borbons ja en tenim prou. Compra el que et roti, però pensa que no sempre els més cars són els més bons.
- Agafa’t un got de cul ample -com tu-, inunda’l de gel, i fot-li un tall de llimona, o de taronja, depenent del que més t’agradi -o del que tinguis a la nevera-.
- Fot-li el vermut. Si ets una mica maricón i no te’l vols fotre sol, en pots posar poc i allargar-ho amb sifó, que són aquelles putes ampolles que duen allò que s’apreta i fa GLGLGLLGLGLGLGLL. Al gust de cadascú, això. També s’hi poden posar un parell de olives, però a mi em fa cosa.
- Serveix-ho amb tapes. Oh, quines tapes? Collons, doncs patates, olives, gambes salades, seitons… collons! No voldràs que t’ho posi tot aquí, no? Que això cardarà una llargada que no s’ho llegirà ni Déu! Et penses que sóc la Rahola, o què? IMPROVISA i no emprenyis.
El més important de quan facis és el vermut és agafar el teu puto telèfon aquell que portes tot el rato a la mà, i penjar-ne una foto. Perquè avui en dia ser un cretí és important, però que tothom sàpiga que ho ets sembla que encara ho és més.
