Avui fotrem uns espaguetis amb closca, una cosa que si bé és cert que d’empassar-te una closca et pot costar el pellejo, et farà creure que menjar pasta no sempre té perquè ser algo avorrit.
- Comença pel que és més evident: bullir els putos espaguetis. Agafes una olla ben grossa, i cardes aigua i un bon grapat de sal, i bulls els trastos aquests el temps que posi el paquet. Això no té més secret.
- Mentre això va fent, agafa una bona paella, i hi cardes un raig d’oli i quatre bitxos. Sí, sí, aquesta recepta pica. Aquesta recepta es gaudeix quan es menja, i es pateix quan es caga. És la ruta de l’espagueti picant: piquen quan entren, i piquen quan se’n van.
- Ara hi afegeixes quatre alls laminats. Sense més. -si vols, però, també hi pots cardar tomàquet, ara-.
- I ara, sí que ve lo complicat: hi has de fotre les cloïsses. OJO. CUIDADO. ALERTA. WARNING. PERILL. ATCHUNG. AL LORO. Si hi cardes ni que sigui una puta almeja amb sorra, A PENDRE PEL CUL EL TEMA. Si? Al lio? Neteja-les, bé. BÉ. Sorra no. Sorra caca. Soora és Ciudadanos. No ens agrada la sorra.
- Afegeix una mica de julivert a l’assunto, carda-hi un raig xic de vi blanc, i tapa. Les putes cloïsses s’obriran soles.
- Quan ho hagin fet, hi fots els espaguetis que estaves bullint, i quatre voltes després t’ho podràs fotre.
Si ets l’Amancio Ortega pots fotre lo mateix però subtituïnt les cloïsses per ostres, i el julivert per salfuman.
