Anar a Olot és una mica perillós, perquè igual surts segrestat. amb un parell de bales clavades al cul, o en el millor dels casos, amb una cara nova. Bueno, ja saps com són. Són bona gent, però són una mica “feta a la seva”. Però ei, que si no tens en compte aquest detallet, val la pena anar-hi! Ni que sigui només per menjar patates d’Olot. Una meravella, tu.
- Aviam, en un cony de paella m’hi cardes ceba picada a daurar, i al cap d’una estona, un parell o tres de tomàquets rallats. Un all tallat petit tampoc hi sobra. Recorda que cuinar sense pressa sempre és un punt afegit en la cuina catalana -i qualsevol-.
- Ara, a per la carn picada. Porc? Vedella? Mixte? Tant me carda, t’ho fotràs tu, així que com vulguis. Una mica depenent del que et quedi al puto compte bancari, suposo. Raca-raca, volta volta. Sal i pebre i aquestes merdes que no hi faltin, a l’igual que un bon raig de vi blanc – VULL DIR A LA CASSOLA, PUTO BORRATXO!-.
- Talla les patates a biaix, o sigui planes. Té mèrit que a dia d’avui encara t’hagi d’explicar què vol dir biaix, nano.
- Fregeixes ben poquet. Només per marcar-les.
- Ara es tracta de fer com uns putos mini entrepans de la patata feta, amb la salsa que has parit abans. -Una puta feinada de xinos, ja t’aviso-. És lo típic que quan ho foten al Cuines sembla molt fàcil però que quan ho cardes tu acabes traient-te salsa del junquillo del cul. Paciència.
- Només falta arrebossar-ne el resultat amb clara d’ou, i cardar-ho de nou a fregir. Ara sí, fins que estiguin. Llavors ve la millor part: fotre-les cap a dintre la boca.
Ara, la veritat és que són difícils, però això no treu que valguin la pena. Com els olotins, vamos.