Una d’aquelles coses que ja només cuinen les velles del poble, i no per la feina que porta, sinó per aquesta puta mania que teniu avui dia de no conservar les coses bones de la vida.
- Carda en una cassola ben parida una ceba tallada xica a daurar, amb un bon oli, a poder ser. De mentre es fa, talla el collons de sípia en quadrats, treient-hi la melsa i aquestes merdes que porta.
- Afegeix els trossos a la cassola, junt amb quatre alls tallats, julivert i una fulla de llorer.
- Tomàquet cap a dins. No em vinguis amb merdes d’aquelles que ja venen fregides, eh? O en ralles alguns, o el compres triturat, però no m’hi cardis el puto Solís, aquí.
- Raig de vi blanc, toc de farina i tapat. 10 minuts. Planxa roba de mentre, que les camises així fan a marrano.
- Carda-hi abans de cremar-ho tot una mica de caldo de peix -o aigua, si ets un vago-, una picada, i hi fots quatre patates escaixades -tallades a catxos, collons-, i hi cardes també la melsa d’abans. Ara, a esperar un quart ben bo, que redueixi una mica.
- Ja ho tens. Ojo que crema.
Ho podries millor incorporant una mica de xocolata, herbes aromàtiques… però bueno, essent tu, em conformaré en que no confonguis una sípia d’un calamar.