Ai l’ensaladilla russa. Quants traumes deu haver portat, aquesta puta recepta? És d’aquelles que s’adora o s’odia. A mi m’encanta, però l’Antònio l’odiava. L’odiava tant, que un dia casi casi es posa a cuinar per no menjar-ne. Casi. -puto vago!-
- Carda una olla ben grossa plena d’aigua amb sal al foc. Ja veus que de moment, això és fàcil.
- Ara, comença a pelar i tallar ben xic, a quadrets per anar bé, una pastanaga. I mongeta verda. I es clar, unes quantes patates. I jo què sé, si hi vols fotre alguna cosa més, pues p’alante, però ojo no acabis parint una menestra, tu ara.
- Lo que sí has de fer és fotre uns ous durs. Un cop fets aniran a la barreja.
- Ho fots a bullir i t’esperes a que sigui tendra. Vigila no et passis de cocció, no em siguis fill de Putin -ha ha, fill de Putin, quina broma joder, sóc la polla! Com que és russa, pues Putin, saps? Hòstia, aviam si el Puigdemon em caga una subvenció o algo a la de ja-.
- Bueno, ho escórres i ho cardes en una safata beeeeeen recobert de maionesa. Si no saps fer maionesa casolana pues compres alguna merda de pot d’aquests que venen. Però no m’ho facis saber, que em puja la vergonya aliena.
- Quatre olives per sobre, un trosset de pebrot, tonyina i altres coses que et vinguin al cap no hi quedaran malament.
Ara ja només queda gaudir d’aquest plat, i veure com als altres els deixa les comissures de la boca ben blanques, de la puta maionesa. Joder, quin fàstic, eh? A que t’acabes de passar el dit pels llavis, tu ara? Ecs.