Més crema de pastanaga i menys anar als solàruim, me cago en cony, que una cosa és que volgueu estar morenos quan arribi el bon temps i l’altre que us xamusequeu la pell amb putos fluorescents radioactius.
- La primera partd e la crema de pastanaga és la que dóna més pel cul, i s’anomena… pelar les pastanagues. Els conills i el Luis Suàrez s’gho poden estalviar, perquè amb les dentetes aquelles que tenen no els fa nosa, però a tu et toca passar per l’aro. Ah. De pas, pela també quatre patates.
- Talla una ceba ben xica i fot-la a rossir en una paella ben parida, amb oli collonut. Al cap d’un moment, hi cardes lo que portes mitja hora pelant com un gilipolles, sempre després de haver tallat tan les pastanagues com les patates a trosses petits.
- Ara que ja porta tres o quatre minuts al foc, ho cobreixes amb aigua. Fins dalt, sense por, però amb compte de que no en sobri massa. Però ja ho faràs bé -suposo-. A més, això de l’aigua és l’únic del que no has de patir per abusar.
- Han passat uns 20 minuts? NO? Pues res.
- I ara? Sí? Bueno, ja sé que no, però ho farem veure. Dóna-hi el toc de sal, i carda aquesta pastarada a un pot on passar el puto túrmix vell aquell que tens. Fot-li amb compte, que esquitxa.
- AHHAHA t’has cremat. Fota’t.
- Ho serveixes i ho decores amb trossos de fuita, rostolls de pa o fotent-li una Barbie al mig, no sé.
La crema de pastanaga es pot menjar freda sense problemes. O sigui, poder poder, tot es pot menjar fred. Però em refereixo a que cardar-se uns peus de fred freds dóna molt pel sac, i en canvi això, doncs entra que t’hi cagues.