El meu animal mitològic preferit és un nen a qui li agradi el peix
- Carda a sofregir una ceba ben parida en una olla. A foc lent, i a poder ser, amb una cullerada de pebre vermell.
- Ratlla-hi un parell de tomàquets, i carda-hi un raig de vi blanc. Així un rato.
- De mentre, pela i esberla unes patates. NO, NO LES TALLIS, HE DIT ESBERLA. Com si les trenquéssis. Fes cas, joder. Les rentes ben netes i les afegeixes a l’olla.
- Remena uns cinc minuts -pots parar per descansar-, i passat aquest temps, cobreix-ho amb brou de peix. No en tens? Doncs amb aigua, tot i que et quedarà més sosso. Ah, carda-hi una fulla de llorer, home de Déu.
- Deixa passar mitja hora, que pots aprofitar per… no sé… netejar el puto pis? No, no, espera, aprofita-ho per treure les putes espines al peix. El lluç no en té gaire, i són gordes, així que si te la tragues és per condecorar-te.
- Passada aquesta mitja hora, afegeix el puto peix -NET, EH?-, i deixa passar cinc minuts més. Ja estarà llest.
I així es fa el lluç amb patates. Si no tens lluç però a la nevera tens, no sé, rap -ets el Duran?- o algun altre especímen aquàtic també quedarà bé. Però vigila amb les putes espines, collons, no prenguem mal ara.