És un d’aquells clàssics que el jovent de Déu no s’esforça a fer i que s’està perdent, com tot en aquesta puta vida. No sé, què collons us costa seguir les tradicions, eh? Quina merda.
- Fot a rossir algo de carn -porc o vedella, depèn de lo pobre que siguis- en una cassola de veritat. Mira, a mi si no et va bé comprar vedella tant me fot, ja entenc que tot està fet una puta merda, però que la cassola sigui cassola de les bones eh? Que compreu unes merdes d’estris al puto Ikea que és per cagar-s’hi.
- L’hi cardes allet picat, tomàquet ratllat i tot aquelles hòsties de iaia, i cous a foc lent, que gaire pressa no tens. Al cap d’un rato, xorro de vi a dintre i que segueixi coent.
- Si vols cardar-hi quatre bolets ara és l’hora. Els hi fots, cobreixes amb aigua calenta -jo ho faig amb caldo, però segur que tu no tindràs aquest detall-. Deixes coure a fot molt lent AMB CUIDADO PERQUÈ NO SE’T QUEDI SEC EL TEMA, COLLONS. Si passa, mes aigua.
- Ara ja hi cardes les patates esberdades i quatre pastangues, ho deixes coure fins que estiguin toves. I ja està.
Un iaia autèntica s’hi fa molt més. Una iaia autèntica fa servir quatre herbes, redueix amb caldo, cuina mentre es queixa de la pensió…. però bueno,una iaia està feta en un 99% d’amor pels petits detalls, cosa que avui en dia ja no passa. Ja no es té carinyo per a res.