Sembla difícil però no ho és. De fet, costa més engegar els putos fogons a la primera, que no pas parir aquest pollastre al cava.
- Fot-me el pollastre ben salpebrat en una paella ben maca a enrossir. No tinguis pressa, que això vol temps i paciència. És com el cagar.
- Afegeix-hi uns xampinyons macos tallats com et surti de la pebrera. Que siguin nets però, catxo de guarro. Ah, i ceba. La cuina sense ceba no s’entén. I llorer. La cuina sense llorer sí s’entén, però és més sossa.
- Agafa un collons d’ampolla de cava brut que tinguis per casa, i fot-li. Brut vull dir del tipus, no de l’estat. Ah, i quan dic cava vull dir CAVA. No xampany. I bueno, tampoc valen les merdes del xarnego de Freixanet, que no em cau bé.
- Tot cobert de cava? Vinga, carda-hi la tapa i aprofita per fotre neteja, que això vol una hora de cocció, casi.
- Què? Ha passat l’hora? No? Pues CONTINUA NETEJANT, VAGO.
- Què? Ha passat l’hora? Si? Doncs fot-li un bric de crema de llet, i reparteix-la bé. Quan estigui lligada, un polsim de farina per espessir, un toc de nou moscada, i en cinc minuts a taula.
Aquesta recepta la vaig aprendre a fotre l’any 86. I és que l’Antònio, que amb el puto futbol perdi el cul, va provisionar la casa amb 350.000 putes ampolles de cava per allò de la final de Sevilla. I bueno, doncs de la resta, qè t’he d’explicar, oi? Algo n’havíem de fotre.