Els castellans diuen que a nadie le amarga un dulce. Serà que no coneixen cap pobre diabètic.
- Comença per comprar xocolata negra -però negre com uns collons, no alguna de les que compres per cardar-te amb cafè, XOCOLATA NEGRA, de la de 70% com a mínim-, i la talles a catxos petits. No comencis a picar-ne ja, ansiós.
- Ara, cardes més o menos mig got d’aigua de nata per muntar -a veure, aclarim-nos: got d’aigua -ESTRI- amb nata -PRODUCTE-, no se’m liïs-, i ho escalfes.
- Just abans que bulli, hi cardes el collons de xocolata i comences a remenar perquè es desfaci. Amb carinyo tacte i dolçor, i sobretot SENSE CARDAR ELS PUTOS GREPS A DINTRE, PARA DE CASCAR-TE LA XOCOLATA.
- Aquesta pasta tant ben parida que has fotut s’haurà de refredar com 10 o 12 hores a la puta nevera, així que paciència i a otra cosa mariposa.
- Un cop sigui demà, si no ha arribat l’apocalipsi i els russos no ens han matat a tots, treus el bol, cardes unes quantes boles -fot una puta mida raonable que les trufes són xiques, collons-, i les recobreixes amb cacau amb pols, amb fideus de xocolata o en definitiva, amb el que et surti dels ous. Ho cardes al congelador, i t’ho menges algun dia.
És molt divertit treure-les a taula quan tens algú a casa que està fotent règim.