“Has inventat la sopa d’all, tu ara”. No ho has sentit mai això? Sí, collons! Es diu a algú que acaba de fotre una cosa que carda mil anys que es fa. Doncs bueno, avui en fotrem una, que ja toca.
- Comença per laminar uns quants alls. Tan me fot si a lo llarg o lo ample, tu mateix. Imagino que amb quatre o sis, depenent de la mida, n’hi haurà pou.
- Ara, un bon raig d’oli a l’olla que utilitzis per fotre la sopa. Engegues el foc lent (LEEEEEEEEEEENT), i hi poses els putos alls alls aquests que has estat tallant.
- OJO: ELS ALLS NO ES PODEN CREMAR. NO – ES – PODEN – CREMAR. No. Nain. O nien, no sé com s’escriu. Si cremes els alls, et tallo la cigala. Així de clar. Els alls NOMÉS S’HAN D’ENROSSIR. Si es cremen, amargantegen. Avisat estàs.
- Aprofita per cardar una mica de farigola a l’assunto, sosso.
- Vinga, enrossits -i no cremats?-. Doncs cobreix amb aigua. 20 minuts a foc molt lent. Així de simple.
- Anem a per l’altra part: unes quantes llesques de pa a torrar. Ale.
- Torrades? Doncs un bri de formatge, i a gratinar.
- Serà per passos, tu, ja en portem vuit. Aquest és per dir que, si vols cardar un ou a la sopa ara és el moment -de gallina, no dels teus-. Els pots batre o no, va a gustos.
- Bueno, emplata les torrades gratinades, i carda la sopa per damunt. Es menja tot lluny, alhora que un es pregunta si valia la pena tanta feina per aquesta puta merda.
Això, que és més vell que el cagar, era un plat típic de postguerra, de quan no hi havia molla a la cartera. Va molt bé per tant, quan és final de mes, quan vols anar de puto xef moderno que recupera recepta de fot mil anys per cobrar-les a preu de llagosta untada de caviar, o quan t’has d’apanyar amb els calés que et deixa ton germà perquè com que el mangui del teu marit es tirarà uns quants anys sense portar pasta extra a casa no et queda guita per omplir el rebost amb jabugos. O a la botiga de la iaia on tindràs els millors embotits i carns de la terra per comprar on-line!
