Avui dia és impossible trobar ceps, però vaja, tu no els trobaries ni en la millor de les tardors. Sabent això, t’ensenyo a fer un rissotto que podràs parir amb ceps deshidratats dels del mercat.
- Fots a hidratar els ceps. Has de fer el mateix que tu fas amb el vi, però amb aigua.
- Fots, en una bona cassola/paella/algo un raig d’oli ben parit, i ceba ben petita. A foc lent. SI TENS PRESSA ET CARDES UN PUTO ARRÒS A LA CUBANA. Això vol molt temps.
- Què? Carda color, ja? Doncs els ceps, cap a a dins. Si tens altres bolets també els hi pots fotre, contra més siguem més riuem.
- Vale, ara recorda una cosa: ABAIXA ELS FOGONS, QUE T’HE DIT QUE CARDIS EL FOC LENT, MECAGOENDÉU!
- L’arròs. Ja saps, grapat per barba -una mica més si tens mà de nena-. Ben espaiat. Carda-li un raig de vi BLANC -!!-, i remena’l un rato, amb compte, amb tacte. Amb sensualitat, cony.
- Veus com el vi va desapareixent? Doncs vas bé.
- Ja no en queda? Has vist quin color? Doncs ara cobreix-lo JUST de caldo. JUST, que no estem cardant una puta sopa, hòstia. Alguna volta amb la cullera no hi sobra.
- I ara això un cop i un altre, fins que l’arròs tingui textura de rissotto. Simplement anar afegint caldo dins que l’arròs estigui, ja veus tu. Va, que un quart no te’l treu ni Déu. Quan l’arròs estigui, parmesà per sobre, i a plorar de gust.
Si estàs pensant vaya, quina mariconada de recepta, probablement tinguis raó. Però cal dir que és d’agrair una cosa que tenen els inventors d’això: a diferència dels valencians amb la puta paella, no s’estan tot el puto dia dient això no es fa així, jo el faig aixà.