L’esqueixada de bacallà, a diferència dels diners, sí dóna la felicitat.
- Aviam, abans de posar-te a fer una puta esqueixada has de comprar bacallà, a poder ser, esqueixat -a trossos, collons-. Anant bé et cardaran una hòstia de Déu, ara està caríssim. Com tot. Si es que carda fàstic tot plegat, no es pot comprar res, ja.
- Te’n recordes com anava allò de dessalar el bitxo aquest? L’has de cardar en aigua a la nevera un parell de dies i li vas canviant el d’aigua de tant en tant. Això és una collonada, a mi em toca molt els ous fer-ho, però és lo que hi ha, es fa aixíns. -Clar que em sembla que també en venen d’envasat que es pot fer directament-
- Bé, el fet és que un cop tinguis el trasto dessalat, doncs t’has de fotre a tallar una mica d’enciam, pebrot, tomàquet, ceba… no sé, una mica al teu gust, és un com collons d’amanida amb bacallà, coi.
- I ja pots començar a muntar el plat. L’enciam al cul, després hi cardes el bacallà ben xic, el pebrtot -vermell!- tallat a tires, la ceba i les olives a sobre. Tot així, una cosa a sobre de l’altra.
- Rega-ho tot amb un raig d’oli del bo -res de merdes d’oli, eh!-, i ja estarà llesta per anar coll avall. Que n’és de fàcil, i que n’és de bona la puta esqueixada de bacallà.
IMPORTANT: Eh tu, puto lerdo, no em confonguis una escaixada amb una escalivada eh? Que no és lo mateix