Quan el desgraciat de Felip V ens donava pel sac, els catalans menjàvem pa amb vi i sucre. Quan el cabronàs de Franco en putejava a tort i a dret, els catalans menjàvem pa amb vi i sucre.
Entendràs doncs perquè espero que mai n’hagis de berenar.
- Agafa una llesca de pa. Si és seca, doncs mira, també val. Més sentit que tindrà la cosa.
- Carda una mica de vi en plat. Només n’hi ha del dolent? Doncs ale. Endavant.
- Suca-hi el pa. Carda fàstic? És lo que hi ha.
- Espolvoreja-hi sucre per sobre.
- I punto. A berenar el teu puto pa amb vi i sucre, tinguéssis 5, 10, 20 o 70 anys.
I quan ara em vingui un avi a dir-me que això estava bo em cago en els seus callos! Perquè això no és bo! Això és una putíssima merda de berenar que un carda quan els seus fills es foten de gana! És un cagarro que espero i desitjo no haver de tastar mai més a la vida. Perquè sí, perquè ho dic jo. I me la bufa si surt al Corpus Culinari Català aquell! A mi com si surt a la puta Bíblia. A CASA MEVA N-O S-E-N T-O-R-N-A A M-EN-J-AR. Ala. Bon profit.