Et podria dir que a casa de merengues no n’han entrat mai cap, però t’estaria dient una mentida. No només n’hi han entrat, sinó que a més, em fan prendre el cul.
- Has de començar fotent almívar. Ja saps, un pot amb poquet sucre i molta aigua a bullir un moment. Com recordaràs d’altres receptes el pot queda fet una puta braga, així que no agafis el millor que tinguis o te’n penediràs.
- Ara toca muntar les clares. Per muntar les clares hi has de separar els rovells, cosa que a mi em toca bastant els pebrots, però és el que hi ha, no estem pas fotent una truita, no? Doncs au, paciència.Carda-hi energia, que això vol una mica de garbo, i total, el braç ja el tens entrenat, marrano.
- Sense deixar de remenar, hi has d’afegir l’almívar. Això et costarà una mica, la coordinació no és el teu punt fort, però amb paciència -i a poder ser, amb ajuda-, te’n sortiràs. Crec. Igual. Potser. Espero. Vaya…
- Fot el resultat a la màniga pastissera, i en fas xurros com en forma de zurullo. Els cobreixes amb sucre llustre, i…
- Al forn. Mitja potència 10 minuts, amb compte de no xamuscar-los.
Ai, els merengues… Un dia, quan era petit, ton pare em va demanar com es feien, els merengues. Jo li vaig dir que sortien d’uns arbres que hi havia plantats per allà sota el Bernabéu, així com per fotre la gràcia. Joder. El puto guarda de seguretat de l’estadi encara riu quan 30 anys després va el capullo i demana dónde estaban aquellos árboles que le había comentado su madre!