Si una cosa bona tenen els anglesos és que en el seu puto idioma tot sembla millor. Ja em diràs tu si bloody mary no sona més guai que la versió catalana.
- Aquest còctel vol explícitament que refredis molt bé la copa. Pensa que entre el nom, el color i tal, només faltaria que estigués mig tebi, a sobre. Quina mania! Res, fot-li una bona repassada en gel, va.
- Ara es tracta de preparar el còctel en sí. Cadrà que comencis per posar-hi dit, dit i mig de vodka; i fooooooorça suc de tomàquet. Ben bé quatre vegades el vodka, ha de fer. -ja veus, tomàquet, com si fos un puto sofregit…-
- Tens tabasco? NO, TABACO NO, FUMAR MATA! TA-BAS-CO, amb S. Doncs n’hi poses una mica. Compte que pica i llavors et queixes, monyarras.
- Li hauràs de parir una bona apretada a alguna llimona que tinguis per casa -compte no hi cardis un pinyol!, i una mica de sal. I ojo amb el que ve ara.
- …Hi cal salsa wo.. guor… worl… worleshir… worlles… worcestershire -?-… worcesstertifkke… bueno, una cosa que té un nom raro de collons. Demana-ho com a salsa perrins i a tomar pel sac, que és menys modern, però molt més fàcil.
- Només cal remenar-ho, esparcir-ho algo de pebre mòlt -MÒLT, NO MOLT-, i xarrupar com si t’hi anés la vida.
Una vegada em vaig demanar un bloody mary d’aquests en un bar, i me’l van servir decorat amb una branca d’api. Sí, d’api. Em pregunto si el cambrer ja se’l deu haver tret del cul o encara l’hi porta.
