Un risotto d’espàrrecs no deixa de fer-se igual que qualsevol altre risotto. De fet, la diferència més destacable d’aquest risotto amb el puto risotto de ceps s’aprecia un cop el pixes.
- Ves a comprar espàrrecs, escandalitza’t de cars que són, i porta’ls a casa.
- Pasa’ls una aigua, i fes-ne trossos amb la part tendra. La part dura la pots fotre a tomar pel cul per ai.
- Cardes una cassola amb un dit de caldo i un manac de mantega. Un cop fet això, hi cardes els espàrrecs que has fotut. -Ara seria un bon moment per posar-hi també calçots, porros, o alguna altra merda per l’estil, depenent de l’època de l’any en la que estiguis llegint aquesta hòstia-.
- Quatre voltes després, hi carde sun grapat i poc d’arròs per barba. Compra arròs ecològic, ostia. Un parell de minuts i remenes.
- Et diria “temps ara pel vi”, però sabent com n’arribes a ser de puto borratxo, millor que ho digui literalment: “temps per posar VI BLANC A LA PUTA CASSOLA”. Mitja copeta.
- NO NO, LO QUE SOBRA HO GUARDES. NO CAL APROFITAR TAN LES COSES JODER.
- Un cop s’hagi evaporat l’alcohol -segur que has estat tu anar ensumant, quina pena, quina desgràcia-, només es tracta d’anar remenant i quan es quedi sense suc, afegir-hi més caldo. Amb compte que no sebli una puta sopa.
- Quan la textura sigui la idònia, hi cardes parmesà per sobre, i t’ho menges.
Els risottos són una mica com el Sala-Martín: al tenir una pinta tan vistosa tenen un gran sèquit de seguidors, però la veritat és que si t’ho mires fredament estan bastant sobrevalorats.