Que bonics són els putos versos de festes. Encara recordo quan els petits pujaven a la cadira i recitaven allò de…:
L’escola és tancada, hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa saluda al carter;
“que hi ha una carteta, que té una postal?”,
“n’hi duc una a sobre que hi diu Bon Nadal”.
I tot a canvi de quatre putos duros que arreplegaven. Mira, he pensat que em ve de gust fer-ne un de propi. Aviam com em surt.
L’inútil del nano, no en sap de cuinar,
mira que n’hi ensenyo, però ell no n’aprèn mai;
“què cardes imbècil, amb el forn tant alt!?
el puto pollastre s’està xamuscant!”
No sé de què em queixo, si estan tots tarats,
els dónes un misto i ja tot ho han cremat;
“Si no és tant difícil, tros de carcamal,
la cuina és paciència, les presses fan mal!;
tu abaixa la flama del puto fogó,
que cagon la puta sempre ho xafes tot”
Dedica la traça a fotre el sofregit,
que això és lo que importa, jo sempre ho he dit:
“Un sofregit de merda, tu acabes de fer?
Agafa les coses, i al puto carrer!”,
que aquí a Catalunya si d’algo entenem
és d’alimentar-nos i de viure bé.
Manar mal se’ns dóna, no t’enganyaré,
ja fotem prou-ta pena me cagon els Déus;
sort n’hi ha de la cuina, que se’ns dona bé,
que calma la gana i la mala llet;
sinó no ho dubtessis, amic estimat,
que la mala folla al carrer hagués estat,
sortírem a fora a cagar-nos en Déu,
en la Moreneta i en els pares d’ell.