Li podríem dir pasta cabrona, de fet.
- Tria la pasta que vulguis parir. Macarrons, espguettis, tu mateix. Ah, i de la marca que vulguis, a mi tant me fot quina sigui, si em pagués algú et diria “tal” o “cual”, però com que no és el cas, pues tu mateix. La més barata, que tampoc varien tant.
- Anem per la salsa mentre bull això, i així aprofitem el temps. Fot en una paella tres o quatre alls laminats, una ceba, i el bitxo que tinguis el ous d’aguantar, a sofregir. No et fotis el xulo posant-n’hi molt, que després quedes com una puta maricona si no t’ho acabes. Tingues seny.
- Li cardes, quan estigui daurat tot, la cansalada. Talla-la a quadrets, no siguis tant cutre de fotre el taco sencer, joder, que no estas cardant mongetes. En acabat d’agafar color, li cardes el tomàquet a l’asunto, també.
- Dona-li vidilla a la salsa amb les quatre merdes de sempre, hi afegeixes la pasta -que espero ja hagis tret del foc perquè si no l’has parit al pal-, i remenes. Carda-hi formatge per sobre, que porta vitamines. Em sembla. Suposo. Diria. Bueno, potser no, però està més bo.
Cuidado amb abusar de la arrabbiata, que tothom sap que el picant et deixa l’ull del cul fet un Cristo.
