Parlar de truita de patates és sentir sempre la mateixa cantarella. Per tant, avanço que: jo les cardo així i ben bones que surten
- Agafa tres o quatre patates, depenent com és obvi de la mida que fotin, pela-les, i talla-les. Jo les tallo molt primes, molt, però com que ets així anant bé no en sabràs. Suposo que cadascú les talla com li surt dels pebrots.
- Fot-les a fregir en abundant oli. Aquest pas és una gran putada, perquè l’oli va car com uns collons i et casques mitja ampolla. Però bueno, el pots guardar per un altre dia. Passat un moment hi pots cardar ceba ben prima, si n’hi vols. O no, tu tries.
- Ara t’agafes els ous -JA M’ENTENS- i els bats. Xaca-xaca amb un forquilla. Les patates què? Les estàs vigilant? SÍ O NO? JODER, VIGILA NO SE’T CREMIN, COLLONS!
- Escorra les putes patates de l’oli, i fot els ous a la paella -ara segur que no fas broma, oi?-. Agafa’n una de bona.
- I la resta ja te la imagines, anar intentant no enganxar-la, fotre el relleno i sellar banda i banda quan toqui, al gust. Ojo joder quan li donis la volta, que si et cau al terra et quedes sense sopar.
- AH. El temps de cocció, es clar. NO EL SÉ. I no el sé perquè no existeix. cada puta truita és un món. Ara, no cardis aquelles merdes de truites seques, perquè no valen res. Això sí que t’ho dic.
Només hi ha tres veritats absolutes en el món de la truita
- Tothom diu que ell la fas més bona -PUES FES TU EL SOPAR, IMBÈCIL-.
- La gent no s’aclara si cal posar-hi ceba o no.
- El comentari “Esto es una tortilla española” es respon amb: “però tu saps d’on vénen les patates, fill?“
