No cardis cargols a la llauna si tens algun animalista a sopar a casa o es cagarà en la puta que et va parir. Que són molt aixíns.
- Has de rentar els putos cargols, que és algo que dóna molt pel sac. Al llibre de receptes et vaig ensenyar com es feia. Busca-ho, que em fa mandra explicar-ho.
- Llavors els has de posar cap per amunt en un cony de graella que tinguis per ai.
- Al ser vius, els cabrons voldran donar-se la volta per fugir -són cargols, però no gilipolles-, així que per evitar-ho, se’ls hi carda molta sal a sobre -segurament sigui un puto delicte moral això, però mira-
- Fot-los al forn a tota hòstia i contempla la màgia de la puta cuina lleidatana: bitxos xamuscant-se vius.
- Treu-los als 3 minuts, tira’ls un puto raig d’aigua perquè els pocs que quedin vius deixin baba i que tornin al forn. GUANYA’T L’INFERN ETERN.
- En acabat, flameja les víctimes amb conyac – si no te l’has begut tot ja, BORRATXO-, i serveix-los acompanyats de l’allioli més bo que t’hagi sortit mai.
Es diuen a la cargols a la llauna perquè es fan i es sereveixen en un collons de llauna. Tot i que si els ho paríssis en un cony de palangana ningú notaria la diferència. AIXÍ SÓN ELS DE LLEIDA.
*NOTA: si vius al segle XIV també pots substituïr tots els passos que incloguin la paraula FORN i canviar-los per BRASA DE PALLA.
