No hi ha patates millors que les catalanes. L’Antònio sempre ho deia, això.
- Busca pels armaris fins a trobar una bona cassola. No em va qualsevol hòstia moderna, aquí. Unes patates a la catalana es fan, es fèien i es faran de tota la puta vida de Déu amb una olla de terrissa. I si no hi ha cassola de terrissa, no es mengen patates a la catalana. Que al fossar de les Moreres no hi n’hi trobaràs a cap que les cuinés amb un wok.
- Bueno, doncs a la cassola hi cardes un bon raig d’oli, i la mateixa part de llard. Costa una mica, per allò de la diferència entre les coses en estat sòlid i en estat sòlid, però bueno. Ja estàs acostumat a fer les coses malament, si la cagus ja no et ve d’aquí.
- Afegeix-hi una ceba i un parell d’alls ben picats a fer a foc molt lent. MOLT LENT. Tenim pressa els catalans? Collons i tant, però no a l’hora de cardar-nos un plat de patates, precisament.
- Quan agafi color hi cardes un parell de tomàquets ratllats, llorer i un polsim de pebre vermell. La gent d’avui en dia no cuina amb pebre vermell, i això és un error. Bueno, de fet “la gent d’avui en dia” és un error en sí.
- Vinga, que ara ve lo bo: pela patates. Sí. com si estiguéssis a la puta mili. Pela patates. Perquè ens fan falta. I perquè és evidentquel’homeveeedelapaTAATADELAPATATAAAADELAPETATAAAAAAYIIIIJAAAAAAA
- Ehem, ai collons, com apreta això, collons. Al lio, si ja les tens pelades les esberles i les fots a la cassola. Cobreixes d’aigua i les deixes fer.
- Picada d’avellanes torrades al sac, i PATATAM. Llest.
Com diu la dita: a la casa d’un bon català, una bona patata no hi pot faltar. Doncs ala, aplica’t el cuento.
