Crema de remolatxa

Es veu que la remolatxa, tot i aquell color raro que té, és tan i tan sana. Bueno, doncs cardem-ne una crema, aviam si també és bona.

UI sí, la remolatxa, que bona
UI sí, la remolatxa, que bona
  1. Agafa un manat de remolatxes, intenta saber què collons és. Una fruita? Una verdura? Pf, a saber.
  2. Ara, un cop hagis arribat a la conclusió de que “vale, no serà una fruita, però una verdura tampoc sembla”, la talles a trossos.
  3. Fes el mateix amb un grapat de porros dels que no vas a comprar de nit, sinó dels de persona normal. -Si t’has de liar fes-ho amb pastanaga, i menos feina-.
  4. Carda’ls a sofregir en una cassola. Mentre es va fent carda-hi una ceba picada, que no cal que t’ho miris perquè es faci, pallús.
  5. Un cop tingui el color agafat, hi fots caldo de verdures que tinguis -o a males, aigua i a tomar pel cul-. Com és evident, a més aigua, menys espès. Tu esculls la textura.
  6. Ho truiteres amb el minipimer -ui sí, molt eco tot plegat però segueixes enxufant coses a la paret, eh?- i ho serveixes. Un tiro de crema de lleig no hi fa mal, però els vegans et diran el nom del porc, si els ho expliques.

Carda 10 anys enrere no es comprava una remloatxa ni su puta madre, però ara estan molt de moda perquè es veu que són molt sanes, tenen moltes vitamines, i en definitva quan en menges mai més et pots morir.

Digues algo, per l'amor de Déu