La polla: lluç amb patates

El meu animal mitològic preferit és un nen a qui li agradi el peix

Més et val comprar pa amb aquest suquet tan ben parit que en queda
Més et val comprar pa amb aquest suquet tan ben parit que en queda
  1. Carda a sofregir una ceba ben parida en una olla. A foc lent, i a poder ser, amb una cullerada de pebre vermell.
  2. Ratlla-hi un parell de tomàquets, i carda-hi un raig de vi blanc. Així un rato.
  3. De mentre, pela i esberla unes patates. NO, NO LES TALLIS, HE DIT ESBERLA. Com si les trenquéssis. Fes cas, joder. Les rentes ben netes i les afegeixes a l’olla.
  4. Remena uns cinc minuts -pots parar per descansar-, i passat aquest temps, cobreix-ho amb brou de peix. No en tens? Doncs amb aigua, tot i que et quedarà més sosso. Ah, carda-hi una fulla de llorer, home de Déu.
  5. Deixa passar mitja hora, que pots aprofitar per… no sé… netejar el puto pis?  No, no, espera, aprofita-ho per treure les putes espines al peix. El lluç no en té gaire, i són gordes, així que si te la tragues és per condecorar-te.
  6. Passada aquesta mitja hora, afegeix el puto peix -NET, EH?-, i deixa passar cinc minuts més. Ja estarà llest.

I així es fa el lluç amb patates. Si no tens lluç però a la nevera tens, no sé, rap -ets el Duran?- o algun altre especímen aquàtic també quedarà bé. Però vigila amb les putes espines, collons, no prenguem mal ara.

Digues algo, per l'amor de Déu