Cardem pop a la brasa: a prova d’ineptes!

La recepta d’avui està pensada perquè un puto tarugo qualsevol pugui penjar-se la medalla i dir que ha cuinat pop, per més que com que molt mèrit no acabi de tenir.

El pop a la brasa carda una pinta que t'hi cagues
El pop a la brasa carda una pinta que t’hi cagues
  1. Ves a comprar pop, però a diferència de la gent experta i ben parida, compra’l ja cuit. Eh, que si el saps coure millor, però sabent el que sé de tu, et dono aquesta opció. Serà el nostre secret, tranquil.
  2. El fots per allà sobre el marbre -NETEJA’L ABANS, CERDO!-, i et fots a pelar patates. Les talles a rodanxes, que no anem a cardar pas patates fregides.
  3. Una mica de sofregit amb ceba i tal i qual, les patates a sobre, i cobert amb aigua. En un quart estaran fetes.
  4. Ara a pel pop. El fill de puta aquest a vegades costa de tallar, així que millor que tinguis unes tisores ben bones, i no la merda aquella que vas comprar al xino. Els trossos, directes a una graella i fins que cardin bona pinta.
  5. Serveixes les patates, el puto bitxo aquest a sobre i una mica d’all-i-oli, o picada d’all i julivert, O ALGO; i nyaca, a degustar el teu puto pop a la brasa.

És tan bo com el pop a la gallega? HOME, PUES NO. Però no perquè el pop a brasa sigui dolent, eh? És de puta mare, però el pop a la gallega és el més similar a que un puto àngel t’acaricïi el ramet del cul.

Digues algo, per l'amor de Déu