Amanida caprese: la que agrada a casi tothom

Si els pantalons només t’entren pel cap, potser és que ha arribat el moment de menjar millor, no creus? O d’això o de comprar-se’n uns de nous, vaya

L'amanida caprese agrada a tot Cristo. Més o menys, vaya.
L’amanida caprese agrada a tot Cristo. Més o menys, vaya.
  1. Compra uns bons tomàquets. Bons i, important, que no siguin dels de sucar, pallús. En necessites dels cor de bou o dels tipus Montserrat. Són cars, però no em siguis garrepa… gasta-te’ls, joder. Que millor gastar en tomàquets que en drogues.
  2. Treu-los la puta merda aquella de la punta, i talla’ls a rodanxes. En acabat, conta’t els dits, i si no en falta cap, fes via cap al punt 3.
  3. Temps per la mozzarella. És un puto formatge que els italians carden fins a la sopa. L’has de tallar igual que els putos tomàquets.
  4. A VEURE GORDO, SI TE’L CARDES ARA A TROSSETS, PUES VAJA QUINA PUTA MERDA D’AMANIDA FOTREM!! ESPERA’T UNA MICA, CONY! VA!
  5. Què? Tallat? Doncs ara a muntar el plat. Ja ho veus, com a la foto: una cosa, l’altra, una cosa, l’altra. A no ser que siguis daltònic -o més aviat, gilipolles-, no té massa complicació.
  6. Col·loca-hi alfàbrega en fulla, i amaneix-ho amb sal, pebre, i un oli de putíssima mare. NO, EL DE FREGIR PATATES, NO. De putíssima mare de debò. I pam! A devorar la teva amanida caprese .

Menjant una bona amanida caprese ja veuràs com els pantalons t’entren. BUEN, SEMPRE I QUAN DESPRÉS NO ET CARDIS QUATRE PUTOS COULANTS DE POSTRE, ES CLAR.

Digues algo, per l'amor de Déu