El puto vers de cada any

Que bonics són els putos versos de festes. Encara recordo quan els petits pujaven a la cadira i recitaven allò de…:

L’escola és tancada, hi ha llum al carrer,

la senyora Pepa saluda al carter;

“que hi ha una carteta, que té una postal?”,

“n’hi duc una a sobre que hi diu Bon Nadal”.

I tot a canvi de quatre putos duros que arreplegaven. Mira, he pensat que em ve de gust fer-ne un de propi.  Aviam com em surt.

Les putes receptes de la iaia

L’inútil del nano, no en sap de cuinar,

mira que n’hi ensenyo, però ell no n’aprèn mai;

“què cardes imbècil, amb el forn tant alt!?

el puto pollastre s’està xamuscant!”

No sé de què em queixo, si estan tots tarats,

els dónes un misto i ja tot ho han cremat;

“Si no és tant difícil, tros de carcamal,

la cuina és paciència, les presses fan mal!;

tu abaixa la flama del puto fogó,

que cagon la puta sempre ho xafes tot”

Dedica la traça a fotre el sofregit,

que això és lo que importa, jo sempre ho he dit:

“Un sofregit de merda, tu acabes de fer?

Agafa les coses, i al puto carrer!”,

que aquí a Catalunya si d’algo entenem

és d’alimentar-nos i de viure bé.

Manar mal se’ns dóna, no t’enganyaré,

ja fotem prou-ta pena me cagon els Déus;

sort n’hi ha de la cuina, que se’ns dona bé,

que calma la gana i la mala llet;

sinó no ho dubtessis, amic estimat,

que la mala folla al carrer hagués estat,

sortírem a fora a cagar-nos en Déu,

en la Moreneta i en els pares d’ell.

Digues algo, per l'amor de Déu