Fem unes gambes de puta mare

Diuen que actualment gaudim de “l’estat del benestar”. I una polla. L’estat del benestar és menjar gambes a diari.

Creu-re en Déu és opcional. Creu-re en les gambes, no
Creu-re en Déu és opcional. Creu-re en les gambes, no
  1. A veure, comencem per lo primordial: has de comprar unes putes gambes, i han de ser bones. I què passa? Pues que per unes bones gambes et carden unes hòsties de Déu. Ara, ojo, estem fent “gambes a l’ajillo” saps? Si no t’arriba la guita pues et fots un cigrons, jo què sé. Però si les has de comprar, que siguin gambes bones.
  2. Un cop hagis perdut els ronyons a la peixateria, porta-les a casa, renta-les, i reserva-les.
  3. Prepara en un morter -com no-, una picada d’all tallat petit, julivert i oli -bo, joder-. Carda-ho així una mica a ojo. En acabat, ho fots sobre les cucaratxes marines.
  4. Escalfa la planxa a tope de temperatura. No, la de la roba no, imbècil, la planxa de cuinar.
  5. Les fas a foc fort fins que cardin aquella pinta que et gira els ulls, hi cardes sal maldon -que és com que va a la rentadora però comestible- I ET MORES DEL PUTO GUST.I ja està eh? I aquestes putes gambes que tu et fots un cop l’any, el Duran i Lleida se les cardava a diari per esmorzar sucades amb el cafè amb llet.

 

Digues algo, per l'amor de Déu